Crònica de Reis Gallego, responsable de relacions internacionals del BLOC JOVE, arran de la seua estada als campaments sahrauís dins del marc del projecte Amanecer 2013.
Contar en unes línies el que ha significat per a mi estar aquests dies als campaments de refugiats de la població sahrauí és prou complicat. No és gens fàcil contar-vos tant el que he aprés com el que he sentit i sobretot, allò que s’ha quedat dintre meu.
Si hagués de fer fer una relació cronològica de tot el que vaig fer seria fàcil. Agafaria la meua llibreta, que m’ha acompanyat en cada moment d’aquesta experiència, i vos transcriuria full a full cada idea que allí hi vaig anotar.
Però, aquest primer escrit va més enllà; busca de fer-vos coneixedors d’una realitat que, no té ressò als mitjans de comunicació; una realitat que afecta una població indefensa davant els atacs indiscriminats de Marroc al llarg de 37 anys d’ocupació i èxode.
Aquest conflicte té el seu començament en novembre de 1975, de nord a sud una marxa negra, i mai verda, s’estenia i arrasava amb tots els somnis d’una població inerme. Somnis de futur, somnis de canvi, somnis de progrés. En resum, somnis de llibertat fets a mil trocets per l’abandó de la seua "mare", la seua potència administradora, Espanya.
En aquell mateix moment, començà el "modèlic" procés de transició espanyola però, per al poble Sahrauí, sigué el començament de la seua fugida al desert i el principi de les tortures indiscriminades i contínues per als que van decidir romandre al Sàhara Occidental. Desaparicions, detencions, pallisses,... fets que a nosaltres ens transporten a uns temps grisos, però que a aquesta població sempre han sigut en color, i per desgràcia, està sent en digital també.
Hem estat durant 8 dies escoltant les seves històries passades, històries que ens parlen del procés d’emigració. Ara, la narració més important que ens transmitiren fou la seua voluntat de seguir un camí invers, el camí de tornada a casa, de tornada i reunió de les famílies per compartir junts de nou el té. Volen deixar enrere els anys de sofriment en una de les zones més inhòspites del món.
Des que va començar l’encontre, que tingué una durada de 8 dies, he tingut la gran oportunitat de conèixer el conflicte de boca de gent que ho està patint. El fet que el grup de 15 joves que anàrem als campaments fórem d’agrupacions polítiques de caire diferent quedà relegat a un segona pla quan realment vam començar a escoltar el que la gent contava i vam observar el que els nostres ulls veien al nostre voltant. En eixe mateix moment vam ser conscient de la immensitat del conflicte.
Una de les coses que ens van demanar els i les joves va ser que canviarem de discurs. Tothom parla del drama humanitari associat al conflicte del Sàhara però aquest va més enllà. És tracta d’un conflicte econòmic, legal i sobretot polític. I la no resolució d’aquests tres ens porta al drama humanitari. Per tant, la solució hi és palesa però la comunitat internacional prefereix ser la mà que dóna de menjar abans de ser-hi la d'acomplir la legalitat.
Al llarg d’aquest viatge ens em vist amb diferents ministres, secretaries, associacions, agrupacions,... que ens van anar contant com configurar i gestionar un país, la R.A.S.D. (República Àrab Sahrauí Democràtica), sense tenir ni pàtria ni recursos.
Són increïbles els esforços que realitzen per tenir una vida de “país” el més normalitzada possible, encara que aquesta no serà plena fins que tornen a casa. És extraordinària la capacitat que tenen de buscar que tothom tinga les mateixes oportunitats sempre, dins de les possibilitats de gestió que tenen.
De tots els encontres que vam assistir, de totes les hores passades entre reunions i reunions, la que més va agradar-me i fer-me reflexionar va ser la realitzada amb els i les joves de la “Plataforma Gritos Contra el Muro”. Van ser hores i hores de debat i recerca dels passos a seguir per poder donar a conèixer entre el jovent europeu la realitat de la població sahrauí, una població dividida per un mur i un ocupant il·lícit, Marroc. Van ser hores d’explicar-nos eixe “dolor que senten al seu interior i que els ofega lentament”.
Una de les intervencions que més em va corprendre va ser la dosi de realitat que ens va donar un company Omar quan estàvem amb la UJSARIO: “som un poble pacífic, som un poble que estima la llibertat però les polítiques internacionals ja no ens serveixen , ja no creguem en elles després de 37 anys de silenci i abandó. Mai em tingut dret a tenir una infantesa normalitzada i molt menys a tenir una oportunitat. Som un jovent que creix veient les tortures a les seves famílies als territoris ocupats, som un jovent format, trilingüe que sols fa que esperar, esperar a res. Però encara tenim moltes coses a dir i volem que el món se n’adone del que està passant al Sàhara Occidental i als campaments de refugiats. Volem alçar la veu ben alta per a que se’ns escolte. Resistirem les empentes de Marroc fins que aconseguim un Sàhara Lliure i farem tot el que faça falta per a que així siga”.
Hores i hores de xarrades, debats, propostes,... entre joves amb realitats ben diferents però que anhelen tenir un futur, un futur digne en una terra lliure on poder viure en pau i amb dignitat. La tristesa m’envaïa a cada paraula que deien i confirmava el meu compromís amb la seua causa. No es tracta de convertir-la en la meua perquè ja ens ho van dir clar: “la lluita és nostra, no vostra. Però si que ens podeu ajudar a difondre en nostre missatge i esclarir a la gent que aquest és un conflicte polític i ja no podem més”.
Mil i una reflexions ens van fer, però si he de destacar una seria aquesta, la que posa de manifest una realitat que no ens havíem parat a pensar: “per què ix als mitjans de tot el món el que passa a palestina dia rere dia, i no trauen res del que ens està passant a nosaltres? Quantes més violacions dels drets humans calen? Quin interès hi ha en ocultar aquest conflicte? Quin poder té Marroc sobre els països que fa que tots callen i miren cap un altre costat mentre nosaltres morim en un desert o desapareguem lentament?”.
No arribe a comprendre aquest mutisme mediàtic i polítics. Simplement puc fer tot allò que estiga en la meua mà per a que la gent conega i siga conscient del que està passant, divulgar i promoure iniciatives que els ajuden aconseguir un Sàhara lliure i poder viure allí en llibertat.
Cadascú de nosaltres podem realitzar pressió sobre la comunitat internacional. El món de les xarxes socials està sent tot un altaveu per poder difondre aquelles causes que volen silenciar i somoure els ciments que callen doloroses realitats, per tant, hem d’emprar-les també en aquest cas i fer pedagogia del que està passant.
A més a més, vull remarcar que moltes són les iniciatives que any rere any realitzen diferents associacions. Plataformes, entre les que es troba CEAS (Coordinadora Estatal de Asociaciones Solidarias con el Sáhara), treballen per fer coneixedora l’opinió pública del que està passant tant als campaments de població refugiada com als territoris ocupats. De fet, han estat ells els que han possibilitat l'estada on va participar-hi el BLOC JOVE, i a més programen campanyes, xarrades, desenvolupen projectes en col·laboració amb diferents organitzacions i convenis en administracions estatals, etc.
Per tant, no hem de caure en el parany d’oblidar i entre totes i tots hem de buscar la manera de difondre totes les barbaritats que és realitzen amb aquesta població. I, en la mesura que podem, hem de realitzar accions polítiques que els ajuden a tornar a casa. No es tracta de grans esforços, simplement escoltar una entrevista, llegir un article, compartir un documental, realitzar alguna xarrada al teu poble,... Tots ells són xicotets granets de sorra que poden acabar sent una gran duna que engolisca aquest llarg conflicte polític, per un Sàhara Lliure!
El dissabte 9 de febrer, la gent d’Amics
del Poble Sahrauí de Xàtiva va acabar d’organitzar els aliments en
caixes per tal de carregar-los i transportar-los als magatzems de Paterna, on
la Federació
d’Associacions de Solidaritat amb el Poble Sahrauí del País Valencià va
disposar els camions que ho duran als Campaments de
Refugiats Sahrauís de Tinduf. Es calcula que a través de la FASPS s’enviaran més 45 mil quilos
d’ajuda humanitària.
.jpg)
_medio.jpg)
